La urgència climàtica és la urgència de la revolució socialista

La 26ª Conferència del Estats signants de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP26), que va reunir a Glasgow 223 països i 30.000 participants, va concloure el 14 de novembre després de dues setmanes de treball. L’objectiu declarat era revisar els compromisos per a contindre l’escalfament global dins dels límits ja fixats a París en 2015 per davall de 2 °C i, si és possible, d’1,5 °C per a 2100. Tota la humanitat està afectada i la solució al problema només pot ser global. Però en aquest cas, com en qualsevol altra negociació comercial, van prevaldre la lent del nacionalisme i la brúixola dels interessos de la pròpia burgesia de cada estat.

Eren presents o representats els dirigents dels imperialismes més poderosos, així com els de segona categoria, els exportadors de petroli, gas i carbó, milers de lobbistes a sou dels grups capitalistes, entre ells, segons l’ONG Global Witness, com a mínim 503 només per a les companyies petrolieres i de gas, banquers i fons d’inversió que ara són més verdes que el verd. El Príncep Carles, el propietari d’Amazon i l’actor DiCaprio estaven entre ells, i almenys 52 avions es van comptar en l’aeroport de Glasgow el 31 d’octubre. En l’altre extrem, també es trobaven els països petits i dominats, principals víctimes del canvi climàtic i totalment desvalguts, a vegades amenaçats de desaparició a curt termini per la pujada del nivell de la mar, com és el cas d’algunes illes de Vanuatu.

Amb semblant grup d’elit reunit al cim del planeta, s’anava a veure el que s’anava a veure. Per a Jadot [eurodiputat d’EE-Els Verts], entrevistat el 29 d’octubre en la BFMTV, la COP26 havia de ser « un moment essencial per a salvar a la humanitat ». Sense sorpreses, llevat per als ingenus que imaginen o, pitjor encara, intenten fer creure, que el capitalisme pot controlar la catàstrofe climàtica que s’aveïna quan és ell mateix qui l’ha provocat. Els dirigent reunits en la COP26 van decidir que no es comprometrien a … res, excepte a tornar a comprometre’s, una mica més que ahir i una mica menys que demà. I a l’espera de la pròxima gran reunió, tot seguirà com fins ara, o millor dit, la situació continuarà deteriorant-se dia rere dia. Perquè el Pacte Climàtic de Glasgow, aprovat després de laborioses negociacions, no és més que un compendi d’il·lusions i recomanacions, com les declaracions de les anteriors COP, igual d’impotents. Crida a:

Reduccions ràpides, fortes i sostingudes de les emissions globals de gasos d’efecte d’hivernacle (GEI), incloent reduccions de les emissions de CO₂ del 45% per a 2030 en comparació amb els nivells de 2010, i a la neutralitat del carboni per a mijan de segle, així com a fortes reduccions d’altres gasos d’efecte d’hivernacle.

Però precisament els compromisos de reducció dels diferents Estats per a 2030 condueixen a un escalfament de 2,7° en 2100! segons els últims càlculs del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient. Des de la tan esbombada COP21 de París en 2015, les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle han continuat augmentant, excepte en 2020 a causa de la crisi econòmica mundial relacionada amb la pandèmia internacional de coronavirus.

Els defensors del capitalisme han de disfressar la realitat per a fer creure que, pas a pas, s’avança cap a la solució dels problemes, gràcies als seus il·luminats consells i a la seua pacient mediació. La ministra de Transició Ecològica, Pompili, s’encarrega del servei postvenda:

Aquesta COP és la que permetrà l’aplicació de l’Acord de París. Com a ecologista, mai pensaré que hem anat prou lluny. I clarament hem arribat a un compromís (Grand Jury RTL, 14 de novembre de 2021)

No està a soles. Moltes de les ONG presents tracten de trobar justificacions per a la seua participació en aquest engany:

El resultat de la COP26 és feble i l’objectiu de 1,5 °C a penes està viu, però s’ha enviat un senyal: l’era del carbó ha acabat, i això compta. (Morgan, Greenpeace)

Mentida! L’era del carbó està lluny d’haver acabat. Mentre que una vintena de països, com Polònia, s’han compromès a deixar de construir centrals elèctriques de carbó i a accelerar el desplegament d’energies renovables, els majors productors i consumidors, com els Estats Units, la Xina, l’Índia i Austràlia, s’han abstingut de fer-ho i fins i tot han pressionat amb èxit per a diluir la resolució final, que ara es limita a demanar « que s’acceleren els esforços per a reduir l’ús de l’energia de carbó sense sistema de captura (de CO2) i les subvencions ineficients als combustibles fòssils ».

Es va arribar a un acord per a salvar els boscos? Una altra mentida! Un centenar de països, inclòs el Brasil de Bolsonaro, conegut pel seu suport indestructible als capitalistes de l’agronegoci – que estan destruint la selva amazònica – s’han compromès a detindre la desforestació per a 2030. Però qui pot creure-ho? Ja en 2014, a Nova York, una trentena de països havien assumit els mateixos compromisos i des de llavors la desforestació no ha deixat d’accelerar-se. El truc per a fer creure en les virtuts ecològiques de les empreses s’ha perfeccionat fins i tot amb el desenvolupament de la « compensació de carboni », consistent a intercanviar emissions de CO2 molt reals per accions futures que suposadament atraparan el carboni, com les plantacions d’arbres. Desgraciadament, aquestes accions, distants en el temps i l’espai, no poden comptabilitzar-se ni verificar-se amb precisió, però els permet fer creure que hi ha « zero emissions netes » i amb això substitueixen les reduccions d’emissions!

Quant als països dominats que van exigir ajuda financera als imperialismes més poderosos, per a reparar els danys causats per les catàstrofes climàtiques que els aclaparen, s’han quedat amb les mans quasi buides i encara hauran de retornar la major part de l’ajudes, que en realitat no són més que préstecs.

Any rere any, es baten els rècords mundials de calor. Juntament amb 2016, 2020 va ser un dels dos anys més calorosos mai registrats. Segons l’Organització Meteorològica Mundial, el mes de juliol de 2021 ha marcat un nou rècord, la qual cosa ha provocat fenòmens d’una intensitat sense precedents, com la cúpula de calor sobre el Canadà i el nord dels Estats Units aquest estiu, amb temperatures de fins a 49,6° a Vancouver. La sequera s’agreuja a l’Àfrica saheliana, el canvi climàtic colpeja l’Índia, on s’alternen inundacions i sequeres catastròfiques, i Madagascar, on les precipitacions disminueixen any rere any i un milió de persones estan sumides en una fam extrema. Gegantescos incendis forestals van assolar Califòrnia, Sibèria i el nord del Canadà al juliol i agost… Llavors, tal com s’havia anunciat, va aconseguir la COP26, « mantindre viu » l’objectiu de limitar l’augment de la temperatura a 1,5 °C en 2100? La veritat és que, si no està mort, el seu pronòstic vital és molt dubtós. En realitat, els 2,7° és el resultat més probable, tal com estan les coses. Però,

En lloc de fixar-nos en la xifra final de 2,7 °C en 2100, que està molt lluny, podem fixar-nos en el que ens espera en la trajectòria que ens portarà a aquest escalfament, ja que això implica que el llindar dels 2 °C es creuarà a mitjan segle, potser fins i tot una mica abans. (Cassou, director d’investigació del CNRS, France info, 16 de novembre de 2021)

El llindar de 2 °C significaria, per exemple, que la calor rècord de 46 °C observat a la regió d’Erau [Occitània] en 2019 seria 12 vegades més freqüent que en l’actualitat i fins i tot que mil milions de persones en el planeta podrien estar exposades a una calor potencialment mortal, segons el servei meteorològic britànic.

Greta Thunberg va qualificar de bla-bla-bla aquesta COP26. Però va afegir una mica més que ha sigut menys publicitat, burlant-se de les paraules tranquil·litzadores dels reformistes de tot el món:

« petits passos en la direcció correcta », « fer alguns progressos », « guanyar a poc a poc », això significa perdre. (Twitter, 13 de novembre de 2021)

Però encara que crida a prosseguir les manifestacions, li falta una brúixola perquè les protestes no s’esgoten en vanes repeticions. Perquè l’escalfament global només és una faceta de la destrucció del planeta causada pel manteniment del capitalisme en la seua etapa imperialista més destructiva. A això s’afegeix la contaminació generalitzada, la sobreexplotació dels recursos, els estralls contra la biodiversitat, per no parlar de les crisis econòmiques, les guerres, etc. La raó essencial és que el funcionament del capitalisme implica necessàriament la cerca del beneficie i l’augment del capital, fent cas omís de totes les altres consideracions.

Això és el que intenten ocultar els partits reformistes i els ecologistes. Per a Jadot, que ha vist defraudades les seues expectatives, la COP26 és un « fracàs » que s’explica pel « conformisme dels polítics » i la seua « complaença amb els grups de pressió que els impedeixen avançar ». Però, per què no dir que els governs són els governs dels capitalistes i, per tant, actuen en conseqüència per a defensar a les seues respectives burgesies? Senzillament perquè Jadot, com tots els seus homòlegs verds del món (els que estan en el govern austríac amb el democratacristià ÖVP, per exemple), defensa un ecologisme compatible amb el capitalisme: « La intervenció pública no ha de penalitzar al teixit econòmic i als seus actors », es va afanyar a precisar de nou el 16 de novembre en el Club de l’économie du Monde. Per a la delegació del PCF que torna de Glasgow, la COP26 és, no obstant això, un pas endavant:

Durant aquesta COP, diversos compromisos d’un centenar de països, com els objectius de neutralitat de carboni de l’Índia i la Xina, permeten esperar una reducció de les emissions de fins a un 30%. Això és clarament insuficient per a l’objectiu de 1,5 graus, però és un pas endavant. És una prova de què, gràcies a la pressió dels ciutadans, les COP poden ser útils i espentar els Estats a complir els seus compromisos. (Pàgina web del PCF, 10 de novembre de 2021)

Quant al líder suprem de LFI [Jean-Luc Mélenchon], si bé caracteritza la COP26 com una « pantomima » i « pur fum », ho explica perquè :

El famós Acord de París no preveia cap mecanisme de sanció. La lletania de promeses pot convertir-se, per tant, en una competició d’exhibicions i gesticulacions diplomàtiques. (Pàgina web Mélenchon.fr, 13 de novembre de 2021)

Com si el capitalisme es poguera sancionar a si mateix.

Per descomptat, el capitalisme és perfectament capaç de substituir el cotxe amb motor de combustió interna per un elèctric, igual que va substituir les màquines de vapor per locomotores elèctriques, o de desenvolupar les energies renovables, sempre que ho trobe rendible. Però no acabarà amb les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, que només desplaçarà, ni amb la contaminació, ni amb la sobreproducció, el balafiament i la incoherència de la producció respecte a les necessitats humanes. Marx ja ho va escriure:

En la història dels modes de producció, cap classe ha explotat ni destruït el mitjà de vida de la majoria de la humanitat tan brutalment com la burgesia (Carta a Engels, 25 de març de 1868)

La urgència climàtica és un aspecte de la urgència de la revolució socialista, de la urgència de l’expropiació dels grans grups capitalistes, l’organització de la producció en funció de la seua utilitat social i no en funció de la taxa de guany, sota el control dels productors, de la urgència del govern dels treballadors, i tot això a escala mundial. Aquesta és la lluita dels comunistes, a la qual han d’unir-se tots els que es rebel·len davant la marxa cap a la catàstrofe climàtica.

10 de novembre de 2021