Un dret fràgil permanentment qüestionat
Als Estats Units, abans de la sentència Roe contra Wade del Tribunal Suprem, de 22 de gener de 1973, el dret a l’avortament era competència exclusiva de cada Estat, que legislava com considerava oportú sobre la qüestió, alguns prohibint-ho completament o restringint-ho dràsticament als casos de violació o incest, uns altres permetent-ho amb major o menor llibertat, com Califòrnia o Nova York.
El dret (limitat) a l’avortament és el producte de la mobilització de les dones treballadores per l’emancipació, dels negres per la igualtat, d’una part de la joventut estudiantil i dels reclutes contra la guerra de Vietnam que van sacsejar la ciutadella del capitalisme mundial durant els anys 60 i 70.
Amb la sentència Roe/Wade de 1973, tres anys abans de la llei Veil a França [la primera que va legalitzar l’avortament a França], el Tribunal Suprem va dictaminar, després d’una apel·lació, que la llei llavors vigent a Texas, que prohibia l’avortament, era massa restrictiva. La sentència Roe/Wade, que per tant no és una llei federal sinó una jurisprudència, reconeix el dret a l’avortament, però constitueix una resposta mínima a les demandes cada vegada més apressants dels moviments feministes, democràtics i polítics de l’època. De fet, encara que la sentència Roe/Wade estipula que « el dret a la intimitat de la 14ª Esmena de la Constitució és prou ampli com per a aplicar-se a la decisió d’una dona d’interrompre o no el seu embaràs », el Tribunal Suprem també reconeix el dret de cada Estat a afegir restriccions al dret a l’avortament, per exemple quan considera que l’embaràs està massa avançat. Així, lluny d’un dret real a l’avortament lliure i homogeni que s’impose en tot els Estats Units, es tracta d’un dret de geometria variable ja que es deixa a cada estat la llibertat de restringir-lo.
Això deixa el camp lliure a la galàxia d’organitzacions reaccionàries que lluiten en cada estat per restringir aquest dret per tots els mitjans possibles: fent que es promulguen lleis cada vegada més restrictives, encara que això supose lliurar interminables batalles legals davant els tribunals d’apel·lació de cada estat, i eventualment davant el Tribunal Suprem. Només entre 2012 i 2016 es van adoptar més de 200 mesures locals per a restringir l’accés a l’avortament. Per exemple, a principis de 2016, 13 estats ja havien prohibit els avortaments de més de 20 setmanes. O a Mississipí, imposant un retard de 72 hores entre el primer examen i el procediment mèdic, obligant la pacient a tornar, a vegades havent de passar pels « comités de benvinguda provida » apostats en l’entrada de la clínica. O Indiana, que prohibeix l’avortament en cas que es detecte la síndrome de Down… Però també imposant mesures reguladores exorbitants a les clíniques que realitzen avortaments, fins al punt d’imposar-les la grandària requerida dels corredors o de les places d’aparcament, per a obligar-les a renunciar. Tallant tot el finançament públic dels serveis de planificació familiar. I per si no fos prou, els metges avortistes són amenaçats o fins i tot agredits i les seues famílies assetjades.
Per exemple, Mississipí va passar de 14 clíniques d’avortament a només una en 2016. Aquesta és també la situació en altres sis estats. Aquest dret a l’avortament, d’abast limitat, és tant més fràgil quant que la cobertura financera de l’avortament, no més que la dels mètodes anticonceptius com la píndola, no està prevista i coberta a nivell nacional. Això no és ni molt menys un detall, ja que el cost d’un avortament oscil·la entre els 600 i els 800 dòlars, quan el 49% de les dones que recorren a l’avortament viuen hui dia per davall del llindar de la pobresa, segons el Guttmacher Institute, centre d’investigació especialitzat en aquests temes. També és fràgil per la pròpia naturalesa del seu origen, el Tribunal Suprem, ja que, segons el dret estatunidenc, aquest no està vinculat per la jurisprudència anterior i, per tant, pot desfer molt legalment el que havia dictaminat anteriorment, en funció de l’orientació més o menys reaccionària dels jutges que el componen, que, a més, són nomenats per a tota la vida pel President i no rendeixen comptes a ningú! Tres d’aquests jutges van morir durant el seu mandat, per la qual cosa Trump els va substituir triant-los entre els més retrògrads, donant així sempre la majoria al bàndol reaccionari.
Una llei federal que vinculara a cada Estat i establira normes precises a favor del dret a l’avortament faria òbviament més segur aquest dret. Això és el que va prometre Obama quan en 2008 va fer la campanya del Partit Demòcrata per al seu primer mandat, « és el primer que faré quan siga president », va dir. Però tal i com va ser elegit, es va negar a iniciar la batalla contra l’oposició republicana, ni tan sols va redactar un projecte de llei i va declarar poc després, en 2009: « No és la meua prioritat ara mateix ». No obstant això, fins a principis de 2010, Obama no sols comptava amb la majoria en la Cambra de Representants, sinó també amb una « super-majoría » al Senat, és a dir, més del 60% dels vots, requisit indispensable per a superar qualsevol intent d’obstrucció per part del Partit Republicà. Es tracta, doncs, d’una traïció pura i simple del president demòcrata, les professions de fe del qual no han resistit molt de temps la seua constant preocupació per preservar la unitat nacional. El tema no es tornaria a esmentar al llarg dels seus dos mandats…
Les esglésies cristianes com a punta de llança de la reacció
Mentre el Partit Republicà lidera la lluita contra el dret a l’avortament, les nombroses esglésies estatunidenques, influents tant en el bàndol republicà com en el demòcrata, encapçalen la campanya contra el dret a l’avortament. Això és tant més fàcil per a ells quant que la religiositat, real o exhibida, és una columna vertebral ideològica de la burgesia estatunidenca, com ho demostra el jurament sobre la Bíblia en cada investidura presidencial o el lema oficial dels Estats Units des de 1956, « in God we trust », que apareix en totes les monedes i bitllets.
El pes de la religió als Estats Units té una llarga història. Els fluxos d’immigrants europeus, en situació precària, estan molt lligats tant per la seua nacionalitat com per la seua religió: el protestantisme rigorós i purità dels anglesos, els holandesos o els alemanys, després el catolicisme dels irlandesos, els polonesos, els italians, els llatins, sense oblidar la immigració jueva. La religió va proporcionar a aquestes onades d’emigrants la ideologia que convenia a les seues esperances en representar als Estats Units com « la terra promesa », « un regal de Déu », la qual cosa al seu torn justificava la massacre de les poblacions indígenes. A això cal afegir la forta pràctica religiosa cristiana, viscuda com a últim refugi, entre els esclaus negres, que després perduraria en gran manera en la comunitat afroamericana en llocs de culte separats dels dels blancs, per la seua situació de minoria víctima del racisme i l’exclusió.
A més, la burgesia estatunidenca es va establir com a classe dominant en constituir un Estat a través de la Guerra de la Independència contra la monarquia britànica, sense necessitat, com va haver de fer la burgesia francesa poc després, de desfer l’aparell ideològic de l’Antic Règim, del qual la religió era un dels pilars essencials.
L’eliminació de la religió com a il·lusòria felicitat del poble, és la condició per a la seua felicitat real. L’estímul per a dissipar les il·lusions de la pròpia condició, és el impols que ha d’eliminar un estat que té necessitat de les il·lusions. La crítica de la religió, per tant, significa en germen, la crítica de la vall de llàgrimes del qual la religió és el reflex sagrat. (Karl Marx, Crítica de la filosofia del dret d’Hegel, 1844).
La primera revolució americana (1775-1783), liderada per Franklin, Washington, Adams, Jefferson, etc., va mobilitzar llauradors treballadors, artesans, xicotets comerciants i proletaris. En el procés, va separar les esglésies dels estats, va alterar l’equilibri intern de la cristiandat (liquidació de l’Església anglicana vinculada al poder colonial, enfortiment de les branques protestants més igualitàries) i va afeblir el pes general de la superstició i el clergat.
L’esperit de la revolució, que desafiava els privilegis, afirmant que tots els homes naixien iguals, va afavorir l’Església Baptista enfront de l’Església Congregacional… Però va haver-hi un declivi de la religió en general durant i immediatament després de la Guerra de la Independència… L’esperit de la revolució va impulsar les masses a qüestionar tota autoritat, clerical i civil. Els oficials i soldats estaven, a més, influenciats per la seua associació amb oficials i soldats francesos …. (Paul Siegel, The Meek and the Militant, Zed, 1986, p. 109)
La majoria dels líders de la Guerra de la Independència i dels primers passos de la República eren maçons, agnòstics o fins i tot ateus.
Aquests lliurepensadors consideraven que l’escepticisme en la religió estava més enllà de la capacitat de les masses, i que això estava bé. Molts dels Pares de la Pàtria eren escèptics i deistes camuflats (Paul Siegel, p. 109).
Espantada per la Revolució Francesa, la majoria de les classes dominants (grans propietaris agrícoles, primers capitalistes) es van alinear en la dècada de 1790 amb la contraofensiva clerical, dirigida per l’Església Congregacionalista i el Partit Federalista, per a mantindre les capes més pobres del proletariat i la xicoteta burgesia en l’obscurantisme i convidar-les a confiar en la gràcia divina.
Així, encara que la Constitució de 1787 i les seues posteriors esmenes no prometen lleialtat a cap culte en particular, als Estats Units la capella mai està lluny del món militar i dels assumptes públics. No sense efecte. Per exemple, segons una enquesta de Gallup publicada en CNS News el 26 de juliol de 2019, el 40% dels estatunidencs creu en la superstició creacionista, enfront de només el 22% que creu en la teoria científica de l’evolució de les espècies! El protestantisme evangèlic, especialment proselitista i reaccionari, que inclou diverses variants, s’estima que té entre el 25 i el 30% de la població total, amb una forta presència en els estats del sud, també coneguts com el « cinturó bíblic ». George Bush Jr., president de 2001 a 2009, era un autoproclamat protestant metodista que ja havia treballat intensament contra el dret a l’avortament, contra l’anticoncepció i a favor de l’abstinència, contra les relacions homosexuals, contra la investigació científica sobre cèl·lules mare, a favor del creacionisme a les escoles, etc. L’Església catòlica, amb la qual el candidat demòcrata Joe Biden es va mostrar en un vídeo de campanya, no es queda arrere. El cardenal president del Comité d’Activitats Pro-Vida de la Conferència Episcopal dels EUA va dir:
Tota persona decent i humana està horroritzada pel tracte insensible i bàrbar que reben les dones i els xiquets en les clíniques on es practica l’avortament després de les 20 setmanes (Timothy Dolan, Carta als membres de la Cambra, 29 de setembre de 2017)
Lamentablement, l’Església catòlica ha sigut menys receptiva a l’hora de prohibir les agressions pedòfiles durant dècades de més de 700 clergues d’Illinois revelades pels tribunals en 2018, i menys puntimirada amb la decència a l’hora d’encobrir durant anys a més de 300 dels seus representants que van abusar d’almenys un miler de xiquets a Pennsilvània, per posar només dos exemples.
No obstant això, si els pastors i els sacerdots, amb les seues prohibicions, les seues doctrines i els seus preceptes morals medievals, són els banderers de la burgesia reaccionària per a lluitar contra els drets de les dones i de les minories sexuals, això no és específic dels Estats Units, ja que el mateix fenomen es pot trobar a Polònia contra el dret a l’avortament, a França contra els drets de les persones LGBT, o a l’Iran, i encara més a l’Afganistan, contra els drets de les dones i dels homosexuals.
El Tribunal Suprem està a punt de revocar la sentència Roe/Wade
Els « pares fundadors » (en la seua majoria grans esclavistes), que van crear els Estats Units mobilitzant les masses armades, van establir una repúbnlica democràtica: o obstant això, van restringir des del principi el seu abast emancipador en admetre l’esclavitud dels negres, en excloure del vot a les dones, als no propietaris (obrers, empleats, persones desfavorides) i fins i tot, en alguns estats, als fidels de religions minoritàries (catòlics, israelites, quàquers, etc.). Van dissenyar la constitució per a limitar la influència de les masses en el govern federal.
La Constitució va crear un sistema de frens i contrapesos en el qual el poder de l’Estat federal es dividia entre l’executiu, el legislatiu i el judicial, de manera que cadascun d’ells poguera exercir, en certa manera, influència sobre els altres dos poders (Brian Roper, The History of Democracy, Pluto, 2013, p. 141)
En particular, els xicotets estats rurals van obtindre una influència desproporcionada en la composició del Senat i en l’elecció -indirecta- del president, de manera que Trump va ser elegit en 2016 amb menys vots que Clinton, com ho va ser Bush en 2000 enfront de Gore. Des del principi, el Tribunal Suprem va adquirir un poder legislatiu exorbitant en detriment del Parlament (Cambra de Representants, Senat).
El dret a l’avortament, ja àmpliament soscavat per les ofensives reaccionàries coordinades, corre ara el perill de ser abolit de pla pel Tribunal Suprem, que, segons un esborrany fet públic l’1 de maig, planeja revocar la sentència Roe/Wade abans de juliol. De fet, Texas va promulgar l’1 de setembre de 2021 una llei que prohibeix l’avortament més enllà de les 6 setmanes, fins i tot en casos de violació o incest, temps durant el qual la majoria de les dones ni tan sols saben amb seguretat que estan embarassades. A més, Texas ha utilitzat un subterfugi per a intentar prohibir qualsevol recurs legal contra aquesta llei, ja que ara és a partir d’una denúncia d’un particular que l’Estat actua, i no per iniciativa pròpia. Qualsevol persona pot denunciar a una altra que promoga l’avortament més enllà de les 6 setmanes i serà recompensada amb 10.000 dòlars (més de 9.300 euros).
Ja, amb les clíniques de Texas obligades a complir la llei, això ha provocat un descens del 60% dels avortaments. No obstant això, el Tribunal Suprem, d’urgència, es va negar el 2 de setembre de 2021 a declarar la inconstitucionalitat d’aquesta llei fins a resoldre el debat jurídic de fons sobre l’avortament, demostrant així la seua intenció d’impugnar-la per complet.
El projecte de dictamen del Tribunal Suprem per a anul·lar Roe/Wade sosté que « el dret a l’avortament no està profundament arrelat en la història i les tradicions de la nació » perquè no està inclòs en la Constitució, és a dir, que com el text original de la Constitució de 1787 i les seues 27 esmenes no inclouen formalment el dret a l’avortament, és nul i sense efectes!
Segons les enquestes, sembla que la majoria dels estatunidencs està a favor de mantindre Roe/Wade. Però els cínics i despectius magistrats ja han advertit que, independentment de les crítiques que puga provocar la seua sentència, ells estan molt per damunt.
No podem permetre que les nostres sentències es vegen afectades per influències externes, com la preocupació per la reacció del públic davant el nostre treball. (Samuel Alito, « Projecte de dictamen del Tribunal », lloc web Politico, 2 de maig)
La revocació deixaria les coses en la situació anterior a 1973, permetent que cada estat decidisca prohibir totalment l’avortament si així ho desitja. Ja hi ha una dotzena d’estats que han preparat lleis en aquest sentit i només esperen la sentència del Tribunal Suprem. Les conseqüències seran òbviament terribles per a totes les dones, però encara més per a les proletàries i les minories empobrides, ja que es veuran obligades a recórrer als avortaments clandestins amb tots els riscos per a la seua salut, o a trobar fons per a viatjar als estats que encara practiquen l’avortament, o a sumir-se en una misèria encara major amb la càrrega dels fills sense mitjans per a criar-los. Cal afegir que el formalisme jurídic utilitzat pels jutges per a rebutjar el dret mínim a l’avortament que es va derivar de la sentència Roe/Wade s’utilitzarà després, sens dubte, per a anul·lar els drets dels homosexuals, que tant va costar aconseguir, i que no estan més inclosos en la Constitució estatunidenca que l’avortament.
Mobilització general o papereta de vot?
El 2 de maig va tindre lloc una primera manifestació enfront de l’edifici del Tribunal Suprem a Washington. El 14 de maig es van celebrar més manifestacions per a denunciar la mesura del Tribunal Suprem. Però molts oradors van demanar que la lluita continuara en les urnes, deixant als manifestants impotents davant les maniobres del Partit Demòcrata, un partit burgés que diu defensar el dret a l’avortament, però que en realitat s’inclina davant l’oposició republicana en nom del respecte al sacrosant sistema parlamentari. De fet, el govern de Biden havia redactat una « Llei de Protecció de la Salut de la Dona », que suposadament anava a impedir que es qüestionara el dret a l’avortament. El projecte de llei va ser aprovat per la Cambra de Representants, però va ser derrotat pels republicans al Senat l’11 de maig, amb la deserció del senador demòcrata Joe Manchin, que va votar en contra amb els republicans, la qual cosa era perfectament esperat pels líders demòcrates. De fet, després del seu vot, Manchin continua sent membre del Partit Demòcrata… En realitat, aquesta operació governamental no pretenia tindre èxit, sinó simplement demostrar l’oposició del Partit Republicà, en un intent d’aconseguir més vots en les pròximes eleccions de meitat de mandat, al novembre.
Ens assegurem que tots els senadors voten i que tots els estatunidencs puguen veure com han votat. Crec que el Partit Republicà patirà les conseqüències electorals quan el poble estatunidenc veja això (Chuck Schumer, líder demòcrata del Senat, 11 de maig)
El president també s’ha pronunciat sobre aquest tema.
Per a protegir aquest dret a avortar, els votants han d’elegir més senadors proavortistes al novembre, i renovar una majoria proavortista en la Cambra. (Joe Biden, comunicat de premsa, 11 de maig)
El dret fonamental de les dones a l’avortament lliure i sense restriccions no depén dels resultats electorals, als EUA com en altres llocs, ni del Partit Demòcrata, sinó sobretot de la mobilització no sols de les dones, sinó de tota la classe obrera, per a arrancar aquest dret als poders fàctics, per a desafiar el propi Estat burgés. Les confederacions de l’AFL-CIO i de la CtW, els sindicats de treballadors assalariats, han de deixar de finançar als partits de la burgesia i emprendre una lluita efectiva pels drets de les dones treballadores.
Clergues de tota mena i jutges del Tribunal Suprem, fora mans dels drets de les dones!
Front únic dels sindicats, organitzacions de dones i minories oprimides per a la mobilització general en tot el país contra el Tribunal Suprem, pel dret a l’avortament lliure! Protecció obrera de les associacions de planificació familiar, clíniques d’avortament i manifestacions.
Llei federal imperativa pel dret a l’educació sexual, per a l’anticoncepció i l’avortament gratuïts!
Abolició del Tribunal Suprem! Separació de l’educació, l’estat federal i els estats respecte de totes les religions i institucions religioses!
Govern dels treballadors!